Category Archives: Articles d’opinió

Democratització, no. Dictadura

La Rambla. ©Òscar Garcia

Sovint es justifica la crisi que assola la professió de fotoperiodista per l’efecte d’una suposada democratització de la fotografia. Argumenten que la seva generalització xoca de ple contra aquells que ens posem darrera el visor i volem fer de la fotografia una manera de vida. Ens igualen potser a una espècie de dictadors, guardians de les essències i defensors d’un estatus professional i unes prerrogatives que no mereixem.

Quan defensem una remuneració justa (en el sentit de merescuda per un treball ofert en un mercat capitalista en el qual se suposa que es compensa una funció amb el corresponent pagament), hi ha veus que criden contra aquesta pretensió de seguir cobrant, acusant als que ho intentem de voler viure de rendes, d’explotar la nostra situació de privilegi. La realitat és ben distinta. No existeix tal privilegi i si explotació. Som víctimes, no privilegiats.

Si algun que llegeix aquest text suposa que exagero, li posaré un exemple. Un amant de la música acudia als concerts amb la càmera i publicava les fotografies en la seva pàgina web, indicant que qualsevol que les volgués reproduir ho podia fer a cost zero, simplement indicant el seu nom. És a dir, se sentia pagat únicament amb la citació de la seva autoria. És evident que, per a aquesta persona, el seu treball no valia més que el seu nom. O valorava en molt poc el seu treball, o, el que és més probable, valorava en molt el seu nom. O millor dit, que aquest aparegués en els mitjans. Vaig contactar amb ell per a explicar-li que la seva actuació era pitjor que el “dúmping” (vendre per sota de cost per fer-se amb el mercat), perquè no venia, regalava. I ell em va respondre amb l’argument que “ho feia perquè aquest no és el meu treball”. Vaig intentar llavors fer-li comprendre que, si no era el seu, si era el d’uns altres. No es va donar per al·ludit. Li vaig preguntar quin era el seu treball. Enginyer, va respondre. Bé, i com et prendries que algú fes d’enginyer sense cobrar, només pel plaer de fer-lo i que no et permetés a tu exercir la teva professió i poder viure d’això? Que ho intenti, va afirmar desafiador. No qualsevol pot ser enginyer.

I aquí està el quid de la qüestió. Que socialment es creu que qualsevol pot ser fotògraf. Que prendre fotografies és pulsar un botó i deixar que pensi la càmera. Que qualsevol punt de vista és vàlid —això, si s’ha arribat a plantejar l’existència i el missatge que transmet dit punt de vista—.

Ser fotògraf és cool. O la gent ho sol pensar així. En un món on tothom vol convertir-se en celebritat (Quina altres motivacions hi ha darrere de facebooks i similars?) ser fotògraf t’acosta a celebritats, les retrates, pots, fins i tot, arribar a compartir una petita conversa amb elles. “Hauries de pagar per fer això”. Bé, doncs sembla que comencem a fer-lo.

En tot aquest procés d’enfonsament del mercat de la fotografia hi ha un dolent, que no és el fotògraf que pretén viure del seu ofici. Ni el amateur que mataria perquè el seu nom aparegui en els mitjans. Parlo d’una presència maligna, amagada, fugissera, intel·ligent, que s’aprofita d’aquesta suposada democratització, d’aquesta generalització de la fotografia, de la imatge del fotògraf com un rol interessant, socialment, per a utilitzar-lo, de forma maquiavèl·lica, en el seu benefici. Em refereixo al mitjà de comunicació, a alguns mitjans de comunicació que no tenen escrúpols en no pagar per les imatges (no valorar-les, de fet) perquè saben que molts estaran disposats a regalar-les. Clar que, en aquest procés, es deixa de costat els mínims criteris de qualitat fotogràfica. Com em va dir un professor en una de les primeres classes a la facultat, “periodisme és omplir fulls en blanc”. Si no importa la matèria de la qual els omples, no esperis que l’audiència estigui disposada a pagar per això.

Òscar Garcia. Fotoperiodista Membre de la Comissió de Periodisme Gràfic del CPC.

Anuncis

Sobre la “resistència” i el fotoperiodisme

Detall del memorial soviètic a Treptower Park (Berlin). ©Òscar Garcia

El set de juny, va tenir lloc la reunió oberta de la Comissió de Periodisme Gràfic en el Col·legi de Periodistes. Va haver-hi moments tristos quan alguns companys, sobretot els que treballen a comarques, van relatar com està tocat fons la consideració per l’exercici del periodisme en general i de la fotografia molt en particular.

Tot i així crec, que sempre hem de tenir motius per a l’esperança.

Recentment, vaig llegir en un diari (ja em perdonareu, però no recordo quin) un article tocant a un tema que m’interessa molt: les reaccions de la ment humana.

Es tracta d’un estudi que analitzava el trauma en víctimes de la Segona Guerra mundial i el tipus de seqüeles psicològiques que patien els supervivents. Van observar que, encara vivint circumstàncies semblants, un grup no presentava seqüeles psicològiques importants i quan van investigar el per què van descobrir que totes les persones d’aquest grup havien col·laborat d’alguna forma amb els moviments de la resistència.

Aquest fet els feia percebre’s a si mateixos i la realitat que van viure des d’un altre punt de vista, amb orgull per haver actuat heroicament i sense sentir-se víctimes derrotades i humiliades.

Un episodi que ha suscitat en mi motius de reflexió. És fantàstica la capacitat de la ment humana per sobreposar-se a l’adversitat. L’única cosa que podem fer per sentir-nos bé en els pitjors moments és actuar amb el ferm convenciment que cadascuna i cadascun de nosaltres té el poder i la capacitat per transformar positivament la realitat.

Qui s’apunta a la resistència?

Ana Jiménez. Delegada pel degà de la comissió de periodisme gràfic del CPC

Sis propostes per a la regulació dels informadors gràfics

Benvolguts/des

Presentem en aquest blog la proposta de UPIFC Sindicat de la Imatge y de la Asociación Nacional de Informadores Gráficos de Prensa y TV (ANIGP-TV) per a la regulació del nostre sector, convençuts d’una banda que la Comissió de Periodisme Gràfic del CPC, en tant que espai representatiu de la realitat plural de la professió, és l’àmbit idoni per a parlar-ne; i d’altra que és el moment d’obrir-ne el debat atès que la iniciativa conjunta de les dues organitzacions composades majoritàriament per fotògrafs de premsa està tot just en la fase inicial.

Pere Monés i Lluís Salom, Membres de la Comissió de periodisme gràfic del CPC


6 PROPOSTES PER A LA REGULACIÓ DELS INFORMADORS GRÀFICS

1. Sol·licitar a l’administració la creació d’un epígraf específic per a l’exercici del periodisme a la peça i el periodisme freelance.

2. Que les esmentades activitats s’incloguin com a Règim especial dins de la legislació laboral i de l’específica de la Seguretat Social

3. Que la realització de les esmentades activitats, a efectes tributaris no estigui exempta d’IVA.

4. Impulsar l’establiment d’uns criteris orientadors de facturació, amb un contingut tarifari referencial de mínims.

5. Negociació del tarifari de mínims com annex o en paral·lel dels convenis col·lectius del sector de l’audiovisual i de premsa diària i no diària.

6. L’arbitri de mesures fiscals i de qualsevol altra mena per a combatre l’intrusisme, que garanteixin el normal desenvolupament del mercat de treball sense perjudici de la llibertat constitucional d’informació de la ciutadania.

__________________________________

COMENTARIS PRELIMINARS

NOTA: aquestes 6 propostes s’han d’entendre vinculades.

1) El Foro de Organizaciones de Periodistas (FOP) ha presentat al govern i als diferents grups parlamentaris un esborrany de projecte de Llei Orgànica de Garanties del Dret a la Informació de la Ciutadania, que defineix al periodista professional en funció de la seva activitat professional, amb independència que disposi de llicenciatura en periodisme o no, i que també defineix les figures del periodista a la peça  i del periodista freelance. Semblaria lògic tenir una estimació de quants professionals es veuran afectats per aquesta futura regulació, però el cas és que més enllà de les contractacions en plantilla ningú està en condicions de donar xifres d’aquest altre món paral·lel dels treballadors a la peça i freelances. Contribueix a aquest desconeixement que es puguin facturar col·laboracions periodístiques amb molt diversos epígrafs (de fet en tant que “ingrés atípic” des de qualsevol),  a banda del fet -devastador a efectes d’intrusisme- que no cal estar donat d’alta en el cens d’obligats tributaris per a rebre remuneracions per treballs periodístics, atès que en la mesura que la premsa està exempta d’IVA amb la retenció de l’IRPF n’hi ha prou.

Un epígraf fiscal específic per a  periodistes a la peça i periodistes freelance dimensionaria el col·lectiu i permetria homogeneïtzar-ne les condicions de desenvolupament de l’exercici professional. Igualment, acompanyat d’altres mesures, seria útil per a delimitar la frontera amb l’intrusisme al sector.

2) Els règims especials són adaptacions de la normativa a la realitat de l’exercici d’algunes activitats que d’altra forma no poden cotitzar i es queden a la intempèrie absoluta pel que fa a jubilacions i d’altres prestacions de la seguretat social. En el cas del periodisme -única activitat vinculada a un dret fonamental que no ha estat regulada després de més de 30 anys- la petició d’un régim especial està justificada i és coincident amb l’esborrany de projecte de Llei Orgànica de Garanties del Dret a la Informació de la Ciutadania presentat pel FOP.

3. Si la premsa està exempta d’IVA els autònoms no se’l poden desgravar. Això és greu en una activitat subjecte a un permanent i vertiginós procés de renovació tecnològica de cost considerable.

D’altra part, en no haver-hi IVA no cal ni tan sols emetre factura. L’actual equiparació (IRPF i prou) dels honoraris dels periodistes freelances amb els ingressos “atípics” dels qui  tenen una altra activitat principal, incentiva l’intrusisme professional.

4. En aquest aspecte no partim totalment de zero: vegeu-ne tarifari conjunt de ANIGP-TV i UPIFC Sindicat de la Imatge “NOxSOTA 2010”

5. Els periodistes freelances i a la peça no tenen capacitat negociadora de les seves condicions de treball i, sovint des de la indefensió més absoluta, són víctimes de posicions patronals de domini evidents.

A petició de UPIFC Sindicat de la Imatge,  CCOO va intentar sense èxit introduir el tema en la negociació dels primers convenis col·lectius de premsa diària i no diària, però la patronal -que no hi està obligada i que tant bé li va l’actual situació- encara riu. Es tracta que els grans sindicats confederals assumeixin la reivindicació, i de fer pinya amb ells és clar.

6. La regulació del mercat de treball dels periodistes a la peça i freelances és perfectament compatible amb el dret de tots els ciutadans a informar. L’exercici no professional (sense estar d’alta d’obligats tributàris) d’un dret constitucional, però, no s’ha de disfressar de “col·laboració periodística” ni ha de comportar retribució econòmica (l’ingrés dit “atípic”) a modus de sobresou per  pluriactivitat.

Els problemes tècnics tenen solucions tècniques i l’administració té la poderosa eina de la fiscalitat per aconseguir que les coses siguin d’una altra manera.

Drets laborals, garanties professionals, per Pepe Baeza

La defensa de les condicions laborals està directament relacionada amb la defensa dels principis ètics en qualsevol professió: no pot haver ètica, entesa com independència i rigor, si no hi ha condicions materials i morals que donin suport a la llibertat del professional per actuar amb valentia i imaginació. En el periodisme aquests principis són especialment necessaris i en la fotografia vinculada al periodisme s’aguditza encara més aquesta necessitat. La presència física en els llocs i en els moments determinants comporta uns riscos, uns dilemes i unes anàlisis sobre el terreny que només són possibles d’exercir amb plenitud des de la seguretat que existeix un suport legal, un reconeixement professional —que és el principi del reconeixement social— i una compensació econòmica suficient per atorgar als fotoperiodistes la seguretat de pertànyer a una professió responsable que actuarà en bloc quan algun d’aquests principis essencials es vegi amenaçat en la persona de qualsevol fotoperiodista.

Per això és tan important la defensa davant qualsevol instància, empresarial o pública, de les condicions que atorguen dignitat a la professió. Sense aquesta dignitat es perd la força per a una pràctica socialment responsable, transparent i transformadora de la fotografia de premsa.

Fa uns pocs mesos el diari Wall Street Journal publicava una llista de 200 professions que classificava en funció de criteris com facilitat per a trobar ocupació, seguretat en el treball, grau d’stress patit, remuneració econòmica, etc. La professió de fotoperiodista ocupava el lloc 189. Procedint de tal font, aquesta dada és molt més que una anàlisi: és un autèntic decret. Decret de deslegitimació de la fotografia testimonial i de la pèrdua del prestigi social de la pràctica del fotoperiodisme. La professió que aquest diari considerava en el lloc nº 1 de la llista era analista de riscos financers en cas de catàstrofes, que implica la consideració d’uns escenaris que preferim no imaginar i en els quals la fotografia seria exclosa de representar un paper testimonial perquè els fotògrafs estan situats massa enrere en la llista per merèixer ser els testimonis d’aquests escenaris.

I no obstant això, en la crisi profunda que pateix el periodisme en els grans mitjans des de fa bastants anys —i que és anterior a la crisi de la pròpia premsa, (tal vegada part de la seva causa?)—, l’acció de tants fotoperiodistes freelance que han mantingut el principi professional d’estar presents en els llocs i moments que són significatius per a la societat ha estat una de les últimes salvaguardes del prestigi d’aquesta professió en el seu conjunt.

Si la societat no vol perdre més referències respecte a la realitat del món, ha d’implicar-se en l’exigència d’una informació i unes anàlisis més valentes, completes i exactes.

Una part d’aquest procés consisteix a defensar les condicions laborals i professionals en les quals la pràctica periodística pot desenvolupar-se amb llibertat. Les associacions professionals estem per a això.

Pepe Baeza. Editor gràfic. Membre de la comissió de periodisme gràfic del CPC

La millor de les sorts per a una llei imprescindible. Projecte de Llei Orgànica de Garanties del Dret a la Informació de la Ciutadania

Dimarts passat, 18 de maig, vaig assistir a la presentació d’aquest esborrany de projecte de llei en el Col·legi de Periodistes de Catalunya perquè m’interessa comprendre al màxim l’ abast que pot tenir si aconsegueix ser aprovat. Tots som conscients de la gran necessitat que té el periodisme d’un marc que el reguli i dignifiqui quan es troba immers en la pitjor crisi de precarietat i desprestigi de la seva història. Es per això que una iniciativa com aquesta en temps tan turbulents aixeca un buf d’esperança en el futur de la professió.

Tots els punts que tracta aquest projecte són molt importants per assegurar els drets de llibertat d’informació, el lliure exercici de la professió i una informació veraç per al públic (garantint el compliment dels codis deontològics mitjançant consells reguladors que podrien imposar sancions), aportant més llibertats i garanties als professionals de la informació. Però em centraré en explicar els punts que afecten més directament els periodistes gràfics:

1-     Per començar, es considerarà periodista a tot aquell i aquella professional que desenvolupa com a ocupació principal un treball informatiu remunerat, en format literari, gràfic, audiovisual, multimèdia o qualsevol altre,  de forma independent de la titulació i del tipus de relació contractual que pugui mantenir amb una o vàries empreses periodístiques, institucions o associacions. Aquest aspecte (del que únicament s’ha desmarcat el Colexio de Xornalistas de Galicia, ja que només considera periodistes als titulats universitaris en les facultats de Periodisme) és especialment important per als fotògrafs de premsa, ja que sempre se’ns ha considerat com un accessori al servei de l’”autèntic” periodista, i sembla que ha arribat el moment de què canviem aquesta percepció, de què ens fem respectar i ens respectem a nosaltres mateixos.

2-     Defineix què és un periodista “a la peça” i el delimita per tal que no es produeixin situacions de plantilla encoberta, ja que, en aquest cas, els afectats passarien a ser considerats treballadors en nòmina. Preveu l’esborrany de llei de “disposició transitòria segona”. El Govern abordarà en el termini de tres mesos des de l’entrada en vigor de la present llei les iniciatives necessàries per concretar la inclusió en el Règim General de la Seguretat Social del supòsit de “periodista a la peça” com a règim especial —fet que facilitarà la regulació de situacions anòmales, les reclamacions laborals amb bases més clares i intentar incloure aquesta figura en els convenis col·lectius.

3-     Garantiria el lliure accés dels periodistes a tots els esdeveniments d’interès públic, tan si són promoguts per organismes oficials com privats, incloent els actes judicials.

4-     Reafirma els drets d’autoria considerant nul·les les cessions genèriques sense precisar el límit que avui en dia moltes empreses obliguen a signar als seus treballadors. La cessió de drets d’explotació per als contractats s’entendrà restringida al mitjà amb què el periodista contracti, i han de ser necessaris acords específics per a l’explotació d’aquests drets en altres mitjans del mateix grup, o per a la seva cessió a tercers.

Aquest projecte de llei és obra del Foro de Organizaciones de Periodistas (FOP), que agrupa a Col·legi de Periodistes de Catalunya, Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia, Agrupación de Periodistas de CCOO, Agrupación de Periodistas de UGT, Federación de Sindicatos de Periodistas, UPIFC Sindicat de la Imatge i Asociación Nacional de Informadores Gráficos de Prensa y TV.

No hi és la Federación de Asociaciones de la Prensa de Espana (FAPE) —que té pendent de renovació els càrrecs directius en el seu pròxim congrés, però el FOP ha iniciat converses perquè s’uneixi al projecte.

El text va ser presentat davant del president del Congrés dels Diputats, José Bono, el passat 3 de maig amb motiu del Dia Mundial de la Llibertar d’Expressió, i ja ha estat lliurat als portaveus de diversos grups parlamentaris. Actualment està en tràmit de presentació davant la Secretaria d’Estat i davant la Vicepresidència del Govern, amb la intenció que sigui assumit com a propi, fet que simplificaria i facilitaria el seu debat parlamentari.

La millor de les sorts per a aquest esborrany, que necessita imperiosament sortir a la llum en benefici de tots, periodistes i ciutadans.

Ana Jiménez, delegada de la Comissió de Periodisme Gràfic del CPC