“Vull fer un periodisme alternatiu finançat pel periodisme que té demanda”

Entrevista a Ricardo García Vilanova, fotògraf

Autoretrat de Ricardo García Vilanova, pres fa unes dues setmanes a Barcelona

Òscar Garcia
Aquesta entrevista inicia una sèrie dedicada a fotògrafs de diferents especialitats i vol mostrar, mitjançant els seus punts de vista i experiències, la situació de la fotografia en l’actualitat i com la viuen, dia a dia, cadascú d’ells.

Tot i que la trobada amb Ricardo García Vilanova va ser fa uns vuit mesos, diversos fets han anat ajornant la publicació de l’entrevista fins al dia d’avui. De tota manera, revisant les respostes, mantenen tota l’actualitat, fet que en justifica la publicació.

Més que una entrevista, la trobada va ser un agradable intercanvi d’impressions en taula rodona amb alguns dels seus amics fotògrafs com Nati Martínez, Samuel Rodríguez i Marc Javierre, que van enriquir el debat. A tots ells, el meu agraïment. Els aclariments entre parèntesi són meus.

Ricardo García Vilanova ha publicat en incomptables capçaleres de referència com Life, Time, Newsweek, The New York Times, The Washington Post, Le Monde, The Times, El País, La Vanguardia, entre moltes altres. També ha rebut distincions i premis per la seva obra, exposada a Nova York, Washington, Paris o Londres.

Fotògraf de guerra, actualment és a Líbia cobrint la revolta contra Gadafi. A la seva pàgina web (http://www.ricardogarciavilanova.com), podeu seguir els seus treballs més actuals així com una recopilació dels seus reportatges.

Com s’arriba a ser fotògraf de guerra?

Bàsicament, vaig començar estudiar fotografia a la UPC. Vaig deixar el fotoperiodisme un cert temps però vaig tornar a sentir que volia fer aquesta feina, que és el que m’interessava. Llavors vaig decidir anar a Haití. Em vaig haver de preguntar “què faig, com ho faig”. Com en aquell moment no treballava per ningú i no tenia mitjans, vaig agafar la càmera, els diners que tenia i vaig parlar amb diverses ONG per tal de gestionar aquest tipus de treball a canvi de què em facilitessin els aspectes logístics.

Va ser una progressió natural perquè cada vegada m’interessava més el tema i anava passant nivells. Pots començar en un camp de refugiats, que és el primer nivell; a continuació, seguir en una zona de conflicte, que és el nivell dos; i pots treballar en una zona de guerra, que és nivell tres. Cap d’aquestes situacions és millor o pitjor, simplement depèn si evoluciones o no. En aquest sentit, jo vaig arribar a l’últim nivell, que és la zona de guerra perquè m’interessaven sobre tot les històries de les víctimes, les històries de la gent. Quan vaig arribar a Afganistan per primera vegada, vaig arribar com a freelance, vaig combinar la meva feina amb una que vaig fer amb la Creu Roja i una altra que vaig fer mitjançant un empotrament (És el que es coneix per embedded journalism, és a dir, periodistes que acompanyen unitats militars). Aquesta feina la vaig enviar a un editor de Newsweek i, arran d’ella, em va aconseguir més feines amb el Wall Street Journal, i fins ara.

De principi vas provar de contactar amb mitjans de fora? Per què? Veies que amb els mitjans d’aquí no hi havia sortida?

Sí, ja estava fart de treballar aquí i veure que la cosa no sortia. A Catalunya o Espanya és molt difícil entrar i aconseguir-ho. És més fàcil anar-te’n a fora; bé, ara no tant perquè hi ha el problema afegit de la crisi, però, en el seu moment, fa dos o tres anys, era molt més fàcil entrar a treballar a mitjans d’altres països. Tota la gent que té projecció, tota la gent que treballa fora d’aquí, treballa a mitjans americans.

Quina és la teva motivació per cobrir zones de guerra?

M’interessa molt donar veu, mostrar, denunciar. Vull que la meva feina tingui una finalitat. Aquí vivim en una espècie de bombolla i no som conscients del que passa fora. Evidentment, tots tenim els nostres problemes diaris, però no estaria malament que prenguéssim consciència de les altres realitats.

Llavors deu ser emprenyador veure que cada cop es limita més la possibilitat de donar veu a aquesta gent.

Sí, per això estic fent un projecte personal des de fa dos anys. Crec que el que he de fer és navegar entre les dues opcions, la feina i el meu projecte. Sé que no puc publicar allò que m’interessa perquè els mitjans no ho faran, o ho publicaran una vegada cada dos mesos, i les altres fotografies són les que tenen demanda. La meva idea és fer un periodisme alternatiu finançat pel periodisme que té demanda.

En els darrers anys, al Visa pour la Image he vist que s’acostuma a donar veu a qui ja la té. Em refereixo, per exemple, als militars.

Això passa també degut a qüestions econòmiques. Vas a Somàlia a fer un reportatge i  significa 600 dòlars diaris de despeses fixes i, a més, el transport. Ara suma-li hotel, despeses d’avió…

S’ha acabat la imatge del fotoperiodista que anava amb la motxilla amb pocs diners.

Sí. O busques fonts de finançament alternatives o és impossible. Un altre problema que afecta a la viabilitat de la professió és la socialització de la fotografia. Abans, un fotògraf era una persona que tenia una càmera, uns coneixements i, evidentment, no podia accedir-hi tothom. El gran problema que té la fotografia ara és que tothom té accés a un mòbil o accés a una càmera. I la crisi que hi ha, evidentment.

I no creus que potser el problema no és tan la socialització de la fotografia com que les persones que han de fer la tria moltes vegades o no existeixen, o no tenen la formació, o el criteri del mitjà és econòmic?

Totalment d’acord. En molts casos, el criteri és econòmic. L’editor que és a un mitja, què farà? Enviarà a un fotògraf a Somàlia, pagant-li 10.000 dòlars o tindrà un autòcton a qui li pagarà 50 dòlars per la foto? Evidentment, triarà la segona opció, respectarà el criteri econòmic del diari.

En les teves fotos es fa palesa una preocupació estètica. Tens un estil propi molt reconeixible en la manera de composar, fent servir els reflexes, la superposició de plans, els objectes que tallen la imatge en primer pla, les persones reenquadrades amb elements del mobiliari.

Però no és intencional, em surt així. De fotografies, n’hi ha moltes diàriament. Si tu tens mil fotografies, què és el que fa que triïs una? Doncs que tingui un context d’informació, que t’aporti un missatge, evidentment, però que sigui diferent de les altres per la composició. Si totes les fotografies fossin iguals, tots els fotògrafs ho seríem i penso que, com un pintor, un escultor, un escriptor, un periodista, cadascú té el seu estil, que li aporta la diferència.

Hi ha un esforç en la composició.

Sí, però no és premeditat. Jo no penso “faré la foto així”, a mi em surt.

(Intervé Samuel Rodríguez) “Tens un estil marcat que és únic, que es veu i que és el més difícil d’aconseguir per a un fotògraf que es dediqui al reportatge d’acció. És molt complicat crear una imatge d’autor en un moment així”.

Sí, però no vol dir que tingui més valor. Simplement és el que jo faig. Però hi haurà d’altres que et diran que no, que aquesta intenció estètica no aporta un valor més gran, perquè hi ha qui propugna el contrari, que la fotografia ha de ser plana, asèptica, perquè, si no el missatge queda involucrat. Saps? Són dos visions sobre la fotografia. En el meu cas, crec que la meva visió ve influenciada per la pintura.

I els color són molt importants…

Sí, tot i que no retoco molt les fotografies. Hi han fotògrafs que prenen imatges “normals” i, per aconseguir que la foto destaqui, comencen a aplicar màscares al voltant, posen tot a les fosques i superposen un punt de llum a l’ull. Ostres, això no és la realitat del que està passant. Pots retocar una imatge fins a un cert punt, el que no pots fer és falsejar, però, clar, a on és el límit? Totes aquestes alteracions les pots fer si es tracta de fotografia artística, llavors és lícit, però si és periodisme… El criteri és molt subjectiu, qui marca què és bo i què no ho és? Personalment, no m’interessa aquest tipus d’imatge perquè desvirtua la realitat i allò que és important és intervenir el menys possible. Una altra cosa que mai faig és reenquadrar les imatges. Quan faig la imatge, ja tinc l’enquadrament. Si no és l’adequat al moment, ho deixo estar.

Així que si no has vist la imatge quan l’estaves fent, no mereixes tenir aquella foto.

Exacte. Totalment. Si no l’has vist, la foto no hi és. Prefereixo perdre-la que reenquadrar una imatge. No és lícit. Si no tens la imatge no la tens i punt. Jo penso que aquest criteri s’està perdent molt i per a mi és molt important. La fotografia l’has de tenir al moment. Em recordo d’aquell fotògraf del Word Press de l’any passat que va presentar el primer pla d’una mà quan la foto original era de dos jugadors de futbol i, a més, va clonar una part de la imatge per desfer-se’n d’elements que li molestaven.

Com veus la fotografia des del punt de vista de mercat?

Cada cop pitjor. Plantejar-te ara treballar aquí, a Catalunya o a Espanya, és inviable, per a una persona que comença, a menys que et vagis a un altre lloc, com a stringer (freelance per a agències de notícies) o com a mig corresponsal sense estat donat d’alta, i que puguis enviar imatges de les zones a les que no poden arribar les grans agències, perquè si tenen una gran agència que cobreix la zona on estàs treballant, ja no et serveix de res. Per exemple, a Haití, molts diaris publicaven imatges d’agències. Jo treballava per a La Vanguardia, amb el Fèlix Flores, que era el corresponsal i, tot i així, van haver-hi un parell de dies en què van fer servir imatges d’agència. Però ara imagina’t els diaris que no tenen ni fotògraf allà. La cosa està molt malament.

Des d’una visió crítica, el domini de la informació per part de les agències també pot ser una forma de controlar la informació que surt.

Per descomptat. Jo me’n recordo que ara fa poc vaig veure una fotografia de Getty o AP o AFP, no me’n recordo l’agència, que havien publicat perquè l’editor no l’havia revisat i que, després de dos dies, l’havien censurat perquè –em sembla que era a Haití– sortia una dona mig despullada, tot i que no es podia identificar la cara i no era una fotografia ofensiva. Està arribant a un punt en què sí que hi és aquest nivell de restricció de la informació.

Cada cop haureu de compatibilitzar més el vídeo amb la fotografia?

Sí. Ara existeix un dispositiu molt curiós que és un disc dur que se situa sobre la càmera, a la connexió del flash, que incorpora una petita càmera amb una focal equivalent a un 35 o 24, que enregistra vídeo d’alta resolució directament al disc dur. D’aquesta manera no has de decidir si fas vídeo o fotografia, pots fer les dues coses alhora, i, a més, no cal enviar a dues persones perquè t’ho cobreixin tot. Amb les càmeres actuals no pots estar fent fotos i vídeos al mateix temps. Jo no podria fer les fotos mirant la pantalla, així que una solució pot ser aquesta, que seria una manera de mostrar com prens les fotografies. No costa molt, em sembla que uns 300 dòlars o així. És una actualització del dispositiu que va fer servir James Nachtwey i que es veu al seu documental (“War photographer”, una pel·lícula de Christian Frei realitzada l’any 2001).

Quan fas una d’aquestes estades teves, de quan temps estem parlant?

Un mes, un mes i mig… Intento com a mínim poder fer l’empotrament durant 15 o 20 dies i, després, disposar de 15 o 20 dies per al meu projecte personal.

Ara en molts països no és possible fer res si no estàs empotrat, no?

No. Sempre és possible. Amb diners, sempre. El gran problema són els diners. A Afganistan faig servir els diners per poder gestionar el meu projecte després. Si jo tingués que anar allà a fer el meu projecte, qui me’l financia? Com no sigui una beca d’aquestes americanes o una ONG o algú que tingui els diners per aportar perquè cregui en aquest projecte, no hi ha ningú que ho faci. És molt difícil trobar fonts de finançament externes als mitjans.

Els fotoperiodistes ara sou com els alpinistes a l’Everest? Els llocs de conflicte estan massificats?

Va en funció del risc de la zona. Quant més alt és el risc, menys massificat. Ves-te’n a Somalia i no n’hi ha ningú, només autòctons.

Es pot combinar una vida personal amb aquesta feina?

No te’n vas tant de temps i les noves tecnologies et permeten estar en contacte, ara pots parlar des de gairebé qualsevol lloc. Me’n recordo de fa uns anys que una trucada telefònica em va costar 70.000 pessetes, ara això s’ha abaratit molt. Compaginar-ho també depèn molt de la comprensió de la teva parella. Si està d’acord i creu en el que fas, és un gran estímul per a tu, tot i que et reconec que és difícil, no tothom ho accepta o ho aguanta. La persona que és queda ho viu de forma molt diferent a la persona que se’n va. La persona que se’n va està en un altre entorn.

Què li diries a qui vulgui dedicar-se al fotoperiodisme?

Tot és una qüestió de què vols sacrificar, quan de temps i a on vols arribar. Bàsicament has de respondre a aquestes tres preguntes. A continuació, has de fer el plantejament en funció de les teves respostes. Per començar, pots trucar a alguna porta, d’alguna ONG, explicant que t’agradaria fer un reportatge. És una molt bona forma d’iniciar-se. Necessites diners, sempre. Has d’invertir-los. Els diaris o les revistes no estan esperant que t’interessis per un tema, ets un número més. Com tu n’hi ha 10.000. Ets tu qui has de fer el treball, mostrar-lo.